Donar Veu en Positiu

La Fundació Àmbit Prevenció compleix 25 anys treballant amb persones que es troben en situacions vitals d’extrema vulnerabilitat.

Amb motiu del Dia Mundial de la Sida fem una reflexió sobre quin es el paper que han de tenir els mitjans de comunicació en relació al VIH/sida.

La funció social dels mitjans de comunicació radica essencialment en la seva aportació didàctica, informativa i també de sensibilització i/o denuncia de situacions o desigualtats.

Aquest principi, que és aplicable de la comunicació social en general, en VIH/sida pot ser la clau per acabar amb el rebuig i la discriminació social i inclús com a factor clau en la prevenció d’aquesta malaltia, ja què la por a l’estigma i la falta d’una adequada percepció del risc són barreres per a la realització de la prova del VIH, i per tant dificulten l’adopció de mesures de prevenció adequades per evitar la transmissió i l’accés als tractaments existents altament eficaços.

En general, la comunicació en VIH/sida ha millorat en el seu tractament mediàtic al llarg dels últims anys, ja que la utilització de termes i expressions despectives estan menys presents, mentre que la utilització de paraules i conceptes correctes s’ha anat normalitzant. No obstant continuen prevalent les noticies de caràcter científic i s’acaba per crear un llenguatge propi que en ocasions resulta hermètic, que dista molt de fer-ho assequible per a les persones alienes a aquesta realitat.

Tot i les millores en aquest últims anys encara hem de parar atenció en temes que ens continuen preocupants pel tracte que reben, ja que les decisions que es prenen davant d’un micròfon, les càmeres de TV o el teclat, poden ser part de la diferència entre promoure una resposta integral front del VIH o fomentar la por i la ignorància davant del tema.

Explicar en primera persona és útil, però sempre en context, aquest últim poques vegades s’incorpora. És necessari saber que les persones amb VIH que s’entrevisten no són casos aïllats, sinó que hi ha moltes altres persones que estan travessant situacions similars i que la seva situació té repercussions socials en diversos espais. És important presentar el context en què s’està vivint, la situació política, econòmica o qualsevol altre element que estigui causant un impacte en la manera de viure de les persones amb VIH i en el seu entorn o comunitat.

Els mitjans acostumen a associar aspectes negatius a col·lectius estigmatitzats, no es parla de programes específics que atenen necessitats específiques, es tendeix a culpabilitzar a les persones, com a responsables de la seva praxis i no es contextualitza amb enfocaments més socials.

És important atendre les necessitats que presenten i visibilitzar també les actuacions que es duen a terme, les dificultats d’accés, o les dades que indiquen millores en aquests temes gràcies a les actuacions que es duen a terme.

Moltes vegades s’ha utilitzat per moviments o grups (associacions de veïns, grups polítics…) per crear por entre la resta de la ciutadania o alarma social. Això passa principalment amb les estratègies de reducció de danys per a persones que usen drogues o amb els programes dirigits a dones que exerceixen la prostitució, a qui sovint se les responsabilitza de la transmissió de malalties i inclús es parla d’intencionalitat de transmetre la infecció.

Poques vegades es parla, per exemple, dels programes que acompanyen a les persones en l’adhesió als tractaments, programes que milloren l’accés als sistema de salut, o projectes que s’apropen a persones migrades facilitant la documentació que millora el seu apropament als serveis.

Focalitzar sobre alguns aspectes disminueix la importància sobre la globalitat o de manera integral, fet que porta a una desinformació provocada…en algunes ocasions. Per exemple sovint s’associa pobresa, prejudicis i VIH, si bé la situació de pobresa incrementa la vulnerabilitat en front del VIH, l’abordament periodístic del vincle entre la pobresa i la infecció ha de ser abordat amb molt de compte. El VIH afecta a persones de totes les situacions econòmiques i socials, pel que no pot associar-se exclusivament a persones en situació de pobresa.

a) Les persones no “confessen” el seu diagnòstic no és un delicte. Els mitjans de comunicació acostumen a utilitzar termes com “va reconèixer”, “va confessar”, “va admetre” per parlar d’ algú que explica la seva situació en relació amb el VIH, és aconsellable utilitzar termes com “va explicar”, “va rebel·lar”.

b) “Grups de risc”. No hi ha grups de risc, es recomana no utilitzar aquesta frase, el pertànyer a un determinat grup no és un factor decisiu, si ho són determinats comportaments si no es prenen les mesures de prevenció adients. Dona lloc a una falsa sensació de seguretat entre qui no s’identifiquen amb aquest grup.

c) És convenient evitar paraules com “combatre el VIH/sida, millor parlar de prevenir el VIH. Utilitzar l’expressió “major nombre de persones amb VIH” i evitar “casos de VIH/sida”, o persones que viuen amb el VIH/sida. Assumir que el VIH és un assumpte global, més enllà de grups o persones en risc.

d) Cal evitar judicis de valor o posicionaments moralistes que condemnin els drets a la diversitat sexual, el seu origen o en qualsevol altre aspecte. Seria convenient disposar d’un glossari actualitzat que evités aquestes situacions.

· Informació més servei: Falten periodistes especialitzats en temes de salut. S’informa de manera puntual quan hi ha alguna situació que genera alarma, té un interès mediàtic o un succés rellevant a nivell mediàtic…És important que les cobertures periodístiques incorporin també na guia de serveis amb llocs on acudir per realitzar consultes, demanar assessorament quan es vulneren els drets de les persones.

· S’han de buscar tots els punts de vista. No es tracta de complir quotes, moltes vegades es prioritzen els punts de vista de les persones que són més mediàtiques, o bé l’espai que ocupen és superior a altres visions. La urgència d’obtenir la informació fa que es limiti la participació de molts agents o protagonistes. Un altre factor important és que no existeix un tracte fluït amb els i les periodistes, moltes vegades, especialment des de les entitats es percep que hi ha una certa instrumentalització per part dels mitjans, ens busquen per aconseguir a algú que li posi cara, i a vegades amb poques garanties de que respectin els seus desitjos, o vagi acompanyat de relats amb “morbo”.

Donar veu a col·lectius poc visibilitzats amb necessitats diverses i fer-ho amb perspectiva de gènere, ja que és una qüestió que no es pot endarrerir més:

Els i les periodistes han de conèixer i indagar sobre les dimensions de gènere en tots els aspectes de la infecció, des de la prevenció, fins el tractament, l’atenció i les investigacions científiques, entendre que les dones es troben en desigualtat davant alguns d’aquests aspectes, i que biològicament també som diferents. Al llarg de la història s’han assignat rols i expectatives al voltant de ser dona, home o trans, pel que la vulnerabilitat i les condicions davant la epidèmia son diferents per a ells i elles.

· Recopilar informació abans de tractar una noticia relacionada amb el VIH/sida. Recórrer a diferents fonts, tenir referents en diferents aspectes o visions de la noticia (salut, comunitari, gènere, administracions, ONG’s…col·lectius implicats…). Fonts oficials no governamentals.

· És necessari tenir prudència davant d’alguns temes tractats: Parlar de vacunes, de la Prep-, generen moltes expectatives i no s’acaba d’explicar bé el context, ni tampoc l’abast que pot tenir la notícia en la resta de la població.

· Cal elaborar titulars exactes i precisos. Fugir de les fotografies que denigren, culpabilitzen i estigmatitzen més a les persones: usuaris de drogues, persones sense sostre, prostitutes, persones que viuen amb el VIH/sida…

· Les imatges i el respecte a la integritat de les persones. S’han d’evitar les fotografies que denigren la integritat de les persones que viuen amb VIH, obtenir l’autorització de la persona i respectar el tracte que consideri oportú per a la seva aparició en els mitjans. Les fotografies poden reforçar els estereotips, sovint s’escullen fotos per il·lustrar informes que poden instal·lar o perpetuar encara més els estereotips com que el VIH és un tema exclusiu de determinada població; gais, treballadores sexuals, usuaris de drogues… També es recomana no utilitzar els bancs d’imatges d’Àfrica on l’epidèmia és generalitzada, ja que es tracta de contextos molt diferents al nostre.

· Utilitzar un llenguatge clar i concís perquè sigui comprensible perquè no es generin falses expectatives o reforcin idees errònies.

a) Diagnòstic de VIH. Promoure el diagnòstic i en especial el primerenc i explicar que és un tema voluntari i anònim.

b) L’accés i l’adherència als tractaments i al circuit en el nostre sistema sanitari. Cobertura.

c) Persones que viuen amb el VIH i estan envellint.

d) Violència masclista i VIH. Parlar de que existeixen investigacions que demostren que hi ha un vincle entre la violència de gènere o masclista i el VIH. Un alt percentatge de dones pateix violència dins i fora de la seva parella, siguin o no treballadores sexuals, utilitzin o no drogues.

e) Accés al treball de les persones seropositives. Una persona que visqui amb el VIH no té cap impediment per treballar.