Paternalisme, medicalització i medicina defensiva en el model biomèdic actual
Alba María Campos Lizcano.
Infermera Especialista en Familiar i Comunitària d’ Àmbit Dona
Aquest article ha estat pensat per reflexionar sobre com actua el model biomèdic davant els nostres processos de salut. Fomenta que prenguem un paper actiu o escull una actitud paternalista que “censura” informació o només posa sobre la taula la informació que li interessa? S’aborden les diferents problemàtiques des d’una perspectiva bio-psicosocial, que recull la situació física, emocional i els determinants de salut de la persona o d’una manera biologista i fragmentada, que ens separa per òrgans i queda molt lluny de veure’ns com “un tot integrat”?
En el context d’una societat capitalista i patriarcal, escrita i estudiada per homes blancs, heterosexuals i de classe mitjana-alta, la medicina i la ciència han pres una direcció androcèntrica i mercantilitzada, relegant a la dona a un segon pla i prenent-la com un “objecte amb finalitats reproductives” en comptes de com un tot integrat, i deixant-la totalment exclosa dels processos de recerca, utilitzant la biologia per justificar la inferioritat de la dona i prenent la fisiologia masculina com a model de salut humana.
No creiem en un model de salut basat en el símptoma, que no percebi a la persona des d’una perspectiva bio-psicosocial, que no tingui en compte els determinants de salut: situació econòmica, laboral, la seva història vital o les seves relacions familiars i socials. Mai s’ha tingut en compte les interaccions biològiques, psicològiques socials i mediambientals que es donen de forma diferencial en dones i en homes i com això influeix en la forma d’emmalaltir, prevenir i guarir de les dones. Existeixen condicionants relacionats amb el gènere que incideixen en la salut de les dones i han estat oblidats: doble jornada, la productiva i reproductiva, que inclou les cures; la pressió estètica, el masclisme que comporta situar a les dones en posició de subordinació, i un llarg etcètera de múltiples violències (econòmica, institucional, social…).
Creiem que la població pot apoderar-se davant els seus processos de salut i exercir la llibertat i l’autonomia pertinent per prendre un paper actiu en ella a través de l’autoconeixement. Així, estem parlant d’un procés de re-apropiació de la salut davant la “expropiació de la salut” que la ciència (l’objectivitat de la qual és digna de qüestionar) i el sistema, han anat exercint sobre nosaltres mateixes. Per a això hem de fomentar les xarxes de suport social i els entorns saludables.
No creiem en les relacions de poder que regeixen el sistema sanitari ni el paternalisme i les relacions de dependència que genera. En el nostre cas, dintre del treball que fem a Àmbit, a més del paternalisme i la medicina defensiva, ens trobem davant situacions de racisme que desapoderen a les dones, en concret, a les treballadores sexuals, imposant-les actuacions “preventives occidentals” que no contemplen la seva cultura, la seva autonomia i censuren la seva capacitat de decisió.
Des de l’inici del nostre cicle vital, estem més exposades a caure en mans de la medicalització i patologització, sobretot dels processos “no reproductius” com són la menstruació i la menopausa. En la infància ja estem exposades a un devessall d’informació i aprenentatges que ens condicionarà a l’hora de desenvolupar-nos com a persones durant la resta de les nostres vides: les conductes “femenines, de senyoreta”, els models de bellesa de consum i el model de relacionar-se i competir amb el “entorn femení”, on cal destacar el model de el “amor romàntic” que ens allunya de la sororitat que tant podria beneficiar-nos.
Així, després d’aquest condicionament informatiu rebut durant la infància, la medicalització i la indústria farmacèutica (que també s’encarrega dels cosmètics i la perpetuació dels models de bellesa) es frega les mans amb les dones adolescents: el major risc de tenir trastorns de conducta alimentària, com la bulímia i l’anorèxia, o altres etiquetes de salut mental; la anticoncepció, normalment hormonal, en la qual poques vegades es posen sobre la taula el balanç entre riscos-beneficis i els efectes secundaris a curt, mitjà i llarg termini. Amb aquesta actitud de “censurar informació”, es limita l’autonomia i la capacitat de decisió de les dones davant el seu cicle vital i la seva fertilitat, ja que moltes vegades, no tenim la consciència ni el temps per a l’autoconeixement i tampoc es posen sobre la taula totes les opcions existents davant això.
Poques vegades les dones que acudeixen a consulta per càndides de repetició, cefalees, distímia o nàusees ho associen amb els anticonceptius hormonals. D’aquesta manera, els anticonceptius hormonals són imposats subtilment en les consultes de ginecologia, on abunden els i les visitadores farmacèutiques, per promocionar i vendre els seus productes.
D’altra banda, i també en aquesta etapa tan primerenca, convivim amb la nova tendència a la prevenció del càncer de coll de l’úter mitjançant la vacuna contra el VPH, vacuna “obligatòria” en les adolescents dones exclusivament, quan és el gènere masculí qui ho transmet i existint altres mecanismes preventius, com la citologia periòdica, mitjançant la qual es pot conèixer si les cèl·lules de l’úter van, o no, “pel bon camí”.
L’opressió social que sofrim pel fet de ser dones condiciona la nostra salut mental també en la maduresa. Segons van passant els anys i ens anem allunyant del model de bellesa, la indústria farmacèutica ens va oferint nous productes per “millorar el nostre benestar”. Les pastilles aprimament són un exemple d’això. Solen ser majorment utilitzades per dones sense tenir en compte els riscos per a la salut que comporten. La majoria d’elles han hagut de ser retirades del mercat molts anys després, quan han sortit a la llum els efectes secundaris que generen. Aquests efectes secundaris van ser ocultats pels laboratoris que les fabricaven amb el consentiment de la FDA (Food and Drugs Administration), fins que aquests van ser tan evidents i perseguits que no van poder ocultar-ho més. Més de 45.000 dones van ser afectades per hipertensió pulmonar i valvulopatías i els seus efectes secundaris es van ocultar durant més de 10 anys. Whyet, el laboratori, va ser recolzat per l’agència reguladora dels medicaments (entitat pública), gràcies al seu cooperativisme amb la indústria tant farmacèutica com a alimentària (sector privat), lluny de plantejar-se polítiques de salut pública q promoguin uns estils de vida saludables.
La majoria de les etiquetes psiquiàtriques recauen més sobre el gènere femení. La tendència a la “medicalització de la normalitat” està augmentant a passos engegantits. Es medicalitzen els processos vitals normals cada vegada que es produeixen canvis que ens obliguen a sortir de la nostra zona de confort, com si de malalties es tractés, en comptes de generar unes bones xarxes de suport mutu promotores de salut que, sobretot, ens serveixin com a amortidor emocional.
La prevalença d’etiquetes de salut mental com a ansietat i depressió és major en dones, bé per la tendència dels professionals sanitaris al sobre diagnòstic femení o infra diagnòstic masculí d’aquests malestars; o bé perquè les dones, culturalment, tenen més tendència a expressar les emocions que els homes, a preocupar-se més sobre els processos de salut i “híper-freqüentar” més els centres sanitaris. En aquesta etapa, també podem abastar la violència obstètrica i la medicalització de l’embaràs, com si d’un procés de “malaltia” es tractés. Segons anem entrant en la maduresa, la medicalització va “in crescendo”, ara serà el moment de ens medicalitzen pel climateri i la menopausa mitjançant la teràpia hormonal substitutiva, obviant, de nou, que aquesta suposa un factor de risc per al càncer de mama i els infarts de miocardi i sabent que no s’ha demostrat cap benefici amb ella, igual que amb altres patologies de major prevalença en dones, com l’osteoporosi o el colesterol, el tractament farmacològic del qual cada vegada està més desvalorada científicament.
Així, estem parlant d’un model biomèdic que ha estat modelat i configurat per i per a homes al llarg de la història, en la qual la dona ha quedat, de nou, invisibilitada i oprimida per la seva condició de gènere. Creiem important la necessitat de gestar un model de salut basat en les necessitats reals de cadascuna de nosaltres i del conjunt que formem. El benestar individual no pot existir en un entorn que no ho afavoreixi. Construir un entorn que fomenti la salut hauria de ser el model ideal de la promoció de salut i ens allunyaria de la medicina defensiva a la qual estem sotmeses, i més encara sent dones. Si a més de ser dona, ets analfabeta i sense recursos econòmics, el risc de perdre l’autonomia i de caure en la medicalització i la medicina defensiva es multiplica a nivells exponencials.
Bibliografia.
Medicamentos que matan y crimen organizado. Peter C. Gotzsche. Fundador de la Cochrane.
La meitat invisible. Como la visión androcéntrica de la medicina ha invisibilizado a las mujeres a lo largo de la historia. Laia Lleó Godall.
¿Sabemos qué es la salud comunitaria? Alba Cabellos y Alba Campos. Comunidad Semfyc. http://comunidadsemfyc.es/sabemos-que-es-la-salud-comunitaria/
Cicle de Salut de les dones. Una experiencia de autogestión de la salut a Sant Andreu del Palomar. Col·lectiu d’autogestió de la salut Salut entre totxs.
La expropiación de la salut. https://salutentretotxs.files.wordpress.com/2012/07/illichlaexpropiacic3b3ndelasalud-1.pdf
Participación comunitaria: necesidad, excusa o estrategia? O de qué hablamos cuando hablamos de participación comunitaria. Cad. Saúde Pública [online]. 1994, vol.10, n.1, pp.111-122. http://www.scielo.br/scielo.php?pid=S0102311X1994000100012&script=sci_abstract&tlng=es
Medicalización de la vida en la consulta. ¿Hacia dónde caminamos? Cercedo Pérez Mj, Tovar Bobo M, Rozadilla Arias A
Comments are closed